Mires enfora i no trobes res… res més que un gris apagat i uns ulls d’asfalt freds… gèlids…
Ànimes perdudes, sense rumb en un caos que sembla una pel·lícula on ningú pronuncia “Talleu!”.
L’aire s’emporta els odis i crit, paraules no escrites que fugen… covards!
Tisores que retallen i sexe fastigós i brut que es disfressa de (neo)bohèmia.
Sembla com si les il·lusions s’hagin de desfer a cada gota de pluja, com si la ciutat quedés mullada d’humor àcid, dolent i passat de moda…
Vam recorre , perduts, els carrers de Buenos Aires,
Dos, tres, i un Tango a l’alba.
La lluna ens pinta l’asfalt del color dels diamants.
(Ulls de mel en un pot d’oblit)
Les estrelles tenen el perfum de la seda i
nosaltres ballarem al so dels tacons
de belles dames argentines.
Estimar fins que sigui escandalós
als ulls de Déu.
Besa’m , toca’m…
Torna a besar-me…
“Hi havia una vegada” començava sempre i parlava de princeses sense sabata, de balls de setí i cristall i de llàgrimes màgiques. El temps es desfeia com el sucre dins del té i el sol ens observava des del cel. La Margot m’explicava un conte rere l’altre i jo ullprès d’aquella màgia només em volia convertir en un príncep valent o un drac que tragués foc pels queixals. Quasi sempre a la mateixa hora, la Margot, preparava el té en una d’aquelles tasses que ella deia que els hi havia regalat un rei de França i que eren fetes d’or blanc i somriures de princesa, jo s’havia que era mentida però m’era igual. Posava una tovalla a la taula, les tasses i la lletera al centre i unes quantes roses banques del jardí en un gerro de cristall, llavors ens asseiem i començava el que tan esperava durant tot el dia. Explicava aventures de països llunyans i de prínceps encantats, de valls fosques i pobles de les muntanyes, fins i tot alguna vegada havia sortit una reina malvada i gèlida com la neu. A mig conte sempre treia el pastís de pomes dolces que havia fet al matí i sempre em donava el tros més gran i més dolç de tot el pastís. A mi m’agradaven els contes d’amor, pensava que jo també algun dia, podria trobar la princesa que no tenia sabata o despertar-la amb un petó si estava dormida, i somiava i somiava i el temps passava entre contes màgics i móns inventats. Amb el temps la Margot es va anar fent vella i jo més gran, però la nostra petita hora del té s’havia convertit en una tradició. Ella era més vella jo més gran, les tasses més antigues però a mi em saltava el cor d’alegria cada cop que ella deia “i van viure feliços per sempre més”.
“Temps era temps” comencen els contes i és precisament allò que no tenim. El temps ens pot dir la veritat de les coses. Podem esperar tota la vida una cosa tan insignificant i no esperar-ne cap de grandiosa. El temps ens fa llegir les entre línies de la vida i podem esperar i esperar que passi, que arribi, que no succeeixi, que vingui… podem esperar que el temps ens doni vida i la vida més temps per viure. Podem esperar a actuar i veure com es desperta la primavera i s’adorm l’hivern sota l’asfalt dels carrers. El temps ens fa esperar i corre per agafar-lo. El temps ens enbelleix amb experiència i ens madura poc a poc, ens va modelant i transformant per al final adonar-te que sempre necessites i necessitaràs més temps. El temps ens fa seguir el fil de les persones i tocar el cel amb un sospir. Podem caminar i que el temps passi fins que surtin les estrelles o fins i tot aturar-lo durant un petó. Com era allò de… a si! “Si hagués tingut més temps…”
Va mirar-li als ulls, directament, sense dubtar massa. Podia veure com dels llavis poc a poc deixava anar una respiració que s’anava fent ràpida i constant. Va agafar-li la mà. Es va sobresaltar al seu contacte. Com sempre fredes i un xic humides. Es van acostar mil·límetre a mil·límetre mentre s’observaven l’un a l’altre, inexperts d’aquella sensació, d’aquella prohibició… d’aquells sentiments.
Les mans es van barrejar amb els cabells rossos, els llavis es van tocar, poc a poc, amb una delicadesa extrema, com si aquell petó s’hagués d’escapar en algun moment. Ell el va apropar per la cintura. Es van mirar als ulls, per últim cop, abans de somriure. La vainilla es va barrejar entre les mans. Avui potser s’havia posat massa colònia, l’olor embriagava els sentits.
Començava a fer fred, un fred delicat, sec… ell es va cenyir la bufanda i l’altre s’escalfà les mans amb l’alè. Van repassar, durant una estona més, els ulls de l’altre. Es van dir ben poca cosa, potser no calia dir-se absolutament res. El silenci era còmode, càlid i serè… semblava que volguessin allargar-lo per gaudir cada segon d’aquell deliciós silenci. Era el seu silenci, aquella estona en que es recordaven l’un a l’altre, sense paraules, com s’estimaven. Recordaven el passat, gaudien el present i s’aventuraven a crear un nou futur… Un silenci que deia tan amb tan poc.
Al cap d’una estona va donar-li la mà tot arrossegant-lo pel camí que portava a al llac central del parc. Els peus d’ambdós van desflorar la neu. Caminaven junts amb les mans agafades, van passar al costat de l’estany que ara restava gelat. La neu queia dolçament sobre la superfície. Feia fred. Es van agafar per la cintura, de seguida ell va atrevir-se a robar-li un altre petó, curt i vergonyós. Es van posar vermells amb un mig somriure.
El temps, per a ells, s’havia aturat. Caminaven cada vegada més junts, semblava que l’un tingués por que l’altre en algun moment s’esfumés i s’arrapaven l’un a l’altre. Es sentien les mans, els llavis, la galta, una parpella, l’altra… el pit, el ventre… S’exploraven amb la ment i la mirada. Es van asseure en un banc prop del llac. Ell va començar a cantar amb veu molt baixa. L’altre va somriure i li agafà la mà.
- Em dic Aedan – Va dir intentant amagar ells nervis – tu ?
L’Aedan es va quedar callat, esperant ansiós la resposta del seu enigmàtic company.
- Vam dir que no ens diríem mai els noms – Va dir ell fredament – les coses sempre són més fàcils si no saps el nom de l’altre.
- P-P-Però…
L’Aeden estava confús, i nerviós, molt nerviós.
- Teníem un tracte – Va dir tallan L’Aeden – ens veiem, somiàvem i cadascú tornava a casa seva… Sense preguntes ni complicacions.
Silenci.
- Em dic Ciaran…
L’Aeden es va quedar sorprés el nom li anava com anell al dit. El nom venia de Ciar que en gaèlic vol dir foscor, però s’afageix el diminutiu –an per tant vol dir petita foscor, Ell era una petita foscor, els seus cabells negres li contrastaven amb la pell blanca i els ulls eren d’un intens marró fosc, tenia les faccions marcades, fredes.
Era exactament l’oposat de L’Aeden, ros amb els ulls molt clars, amb les faccions molt dolces i un somriure càlid. L’Aeden es va adonar que estava pensant massa i va reaccionar.
- Es curiós el significat del teu nom, el trobo…
- Molt adequat? – Va tallar-lo en Ciaran
- S-S-Si…
L’Aeden sabia posat vermell, quan en Ciaran se’n va adonar va somriure i li va fregar delicadament un dit per la galta:
- Ets… terriblement encantador.
L’Aeden es va posar encara més vermell.
- Crec que hem comès un gran error dient-nos els noms… – Va dir En Ciaran . – no ho se…
- Però per que? – va preguntar L’Aeden.
- Suposo que era més fàcil dir-te adéu sino sabia el teu nom. Així quan et recordava, no recordava el teu nom, sinó els teus ulls, el teu cabell o el teu somriure, no recordava que estava malament el que fem, ni que està prohibit que dos nois es vegin a soles, per tant no volia que cap nom de noi em recordes que no t’hauria d’estimar…
Silenci un altre cop.
- Doncs només cal que oblidem els nostres noms, no? – Va dir L’Aeden somrient.
- Cert - Va somriure en Ciaran
Silenci, aquest però va ser l’ultim.
- T’estimo…
- T’estimo…
Els dos es van fondre en un petó.
Vam llegir-nos contes d’herois
i amors inacabats sota els cels de Londres.
Vam buscar tresors perduts en coves llunyanes i
perduts al paradís vam navegar més enllà del setè cel.
Vàrem fer de bruixes amigues i d’amigues bruixes,
de l’alegria petites fades fugisseres,
fins i tot de la por núvols blancs.
Vam lluitar contra pirates enamorats i princeses rebels,
del temps en vàrem fer dolços
i de les nits una aventura…
Demanes el perdó i potser demanes massa.
Crides clemència i déu no sabrà escoltar-te.
Implores i jo no sabré donar-te la llibertat.
Escric i transformo l’odi en petites lletres,
en síl·labes insignificants sense cap sentit,
en frases buides de retòrica barroca.
Em demanes, em crides i m’implores…
i jo ni dono, ni escolto, ni sento.
T’estimo sense poesia ni al·literacions,
sense hipèrbatons exagerats ni epítets impossibles.
T’estimo sense comparacions amb el sol i la lluna,
sense or o platí, ni flors de primavera.
T’estimo… (simplement).
M’agrada l’olor de l’estiu i els dolços de Nadal.
M’agraden els teus llavis i la piga que tens al costat de l’orella.
M’agrada la cançó que et fa ballar en un dia de pluja i les teves mans.
M’agrada el teu cabell curt, ros i desenfadat.
M’agrada el Bon dia, el bona tarda i el bona nit.
M’agrada que la gent ens miri i fer-te un petó quan no te l’esperes.
M’agrada la delicadesa extrema i el més pur dels blancs.
M’agrada que em sorprenguis.
M’agrada estimar-te escandalosament i que Déu ens acabi castigant.
M’agraden els vents que porten bones notícies i la calidesa de les paraules.
M’agrada aquella paraula que et marca per tota la vida.
M’agraden aquells professors que són recordats amb un somriure.
M’agraden les històries d’amor i la dolçor de la xocolata.
M’agraden les fulles de melangia i l’alegria controlada
M’agrada l’olor dels colors i el so dels llibres,
el tacte de les paraules i el gust d’aquell paisatge.
A mi m’agrada així… m’agrada molt.
Potser massa…
Vull unes flors i una carta preciosa.
Una invitació,
un regal especial
i un vals anglès.
Vull un sopar parisenc,
una nit al ballet
i un príncep sense color.
Vull una nit de gala
i mil perfums.
Sentir el vent i la seda al meu cos
i l’olor de perles.
Vull veure colors que no existeixen
i un fox trot a la llum de la lluna.
Vull…
El sol ja despunta darrera les cortines i el dia comença a despertar-se molt delicadament, com si tot l’univers li fes mandra posar-se dempeus. Poc a poc les coses van agafant ritme, els primers cotxes ja passen i les primeres ràdios, ja comencen a sonar. La veïna del quart ja ha engegat la dutxa i canta “nine to five” al so d’un antic CD de la Dolly Parton. Tota la ciutat arrenca motors al so dels programes del matí i al forn ja fa hores que fa olor de pa calent i croissants acabats de fer. Els primers avis, aventurers, surten a fer el passeig, a buscar pa i diari, o a veure passar l’estona en un banc de la plaça. Els nens de l’àtic ja criden i tot són preses per portar els fills a l’escola a temps i no trobar-se el tràfic d’hora punta al nus de la trinitat. Al Segon sembla que tot segueix en pau i es que el fill treballa de nit i la mare marxa massa aviat per dir-li bon dia. en canvi, al pis del costat de casa tot són preses i renecs per haver-se adormit. I jo, m’aixeco pensant que avui pot ser un gran dia!
Hampshire 1813:
La cuina de la casa principal, sempre estava neta i ordenada. Cada cosa estava al lloc on exactament havia de ser, els pots de confitura estaven a 5 centímetres l’un de l’altre, eren lògicament de porcellana francesa i amb gravats florals que anaven del color pruna a l’aiguamarina. La coberteria de plata, estava sempre lluent i classificada adequadament per plats i tipus de cobert. El marbre rosat sempre estava ben net i curiosament desprenia una olor molt dolça, com de canyella i pastís de poma. Els mobles de la cuina eren de fusta molt clara, d’un color crema molt fi, molt elegants, amb gravats a les portes i una sanefa floral que anava d’esquerra a dreta, molt petita. Mrs. Everglot tenia l’estranya mania de voler cada matí un ram d’espígol al mig de la taula de roure, deia que la olor li alegrava el dia, així que cada matí la senyora Pierce, la majordoma, anava a fer un curt passeig pel camí que portava al poble. A la cuina no hi faltava mai ni una espècia, des de el cardamom o el pebre fins un exòtic curri importat directament de les indies i quan s’obria l’armari que les guardava, l’olor arribava fins al jardí on es confonia amb el perfum de les roses blanques de la Senyora.
Els grans finestrals que donaven al jardí posterior de la casa, deixaven entrar molta llum a la cuina. Si entraves ben d’ora, al matí podies veure una llum daurada però en canvi cap al tard la cuina es tenyia de colors vermellosos i els dies de pluja tot era una miqueta més gris. A la senyora li encantava tenir les finestres obertes a l’estiu, hi entrava olor d’herba i violetes.
A l’hivern la senyora Pierce tenia el costum de fer postres quasi cada dia, pastissos de fruita, brioixos, magdalenes de tot tipus i fins i tot algun púding d’hivern, així doncs la cuina per les dates nadalenques feia olor de felicitat, doncs la felicitat feia olor de vainilla, pomes dolces i pa de pessic calent.
L’entrada era el centre de la casa, des d’on es distribuïa la resta de les estances de la casa, a la dreta hi havia el saló, a l’esquerra la biblioteca, més cap el fons l’escala de marbre q pujava sinuosament cap al pis de dalt i al fons de tot la porta que donava a la cuina i a les estances del servei. La casa estava decorada amb una elegància exquisida i res, absolutament res estava fora de lloc.
Mrs. Everglot cada matí feia el mateix ritual, es rentava el cos amb sabó de gerds i es perfumava els canells amb un perfum molt dolç que Mr. Everglot li havia portat de París anys enrere. Se’n posava només una gota a cada canell i una entre pit i pit mentre deia: ‘ Estimada senyora Pierce les coses bones s’han de fer durar, com la vida!’ llavors es posava bé el tocat es mirava al mirall amb certa vanitat i feia un mig somriure de satisfacció. La senyora Pierce sempre havia pensat que aquest somriure era pels records d’antics sentiments. Per altre banda Mr. Everglot s’aixecava quasi de matinada i escopeta en mà se’n anava a caçar. Cada matí portava un conill marcat amb el segell de la botiga del poble i m’entres esmorzava, no parava de relatar una per una les desventures que li havia causat el conill.
I així passaven els dies, entre conills i perfums dolços. Les hores a casa els Everglot passaven amb delicadesa i a la casa es respirava tranquil·litat i un aroma, ranci, de bells temps passats.
Les habitacions dels fills ja eren totes buides. La filla gran ja s’havia casat, feia temps, amb Lord Catwind (el governador de la regió) i els dos fills havien marxat a estudiar les seves respectives carreres. La casa semblava una mica menys alegre des de que no hi havia nens que hi corrien, ni taques a les cortines del saló i sobretot les rialles… La senyora Pierce li agradava molt sentir les rialles dels nens, deia que eren les veles que feien navegar la casa amb felicitat.
La mansió dels Everlgot, era possiblement la casa més elegant de la regió i sempre estava impecablement ordenada, però la mansió havia viscut temps millors. Quan els senyors eren joves, s’organitzaven festes esplèndides, i la casa estava sempre plena de convidats i amics. Més tard, quan ja van néixer els fills la casa es va tornar molt càlida i sempre feia olor de berenar i de rialles d’infant. Finalment la casa s’havia quedat plena de records, uns records que Mrs. Everglot, cada matí mirant-se al mirall assaboria com qui assaboreix un vi molt vell i molt bo.
Em desperto i segueixes dormint al meu costat, és curiós com hem arribat fins aquí. Respires pausadament. La teva delicadesa té el color del marfil i et miro incansablement. Penso en mi, en tu, en nosaltres i fins i tot en ells. El balcó deixa entrar un sol de mel. Passo la mà pels teus cabells de blat i m’apropo una mica més a tu per sentir de prop com respires o amb una mica de sort ser el primer en veure com despertes. Suaument. Puc respirar l’esperança amagada en el ciment i notar els records dins els llençols.
I recordo… la nostra primera mirada, el petó tan delicat o aquell somriure. Els dies vora el mar o aquella sorpresa que et va fer plorar, com t’agrada quan et dic petit o com m’agrada quan em mirés amb ulls plens de veritat. Aquell estiu fantàstic, les discussions sense cap ni peus… Comences a obrir els ulls, em somrius i jo ja no ser en quin moment et vas convertir en poesia.
Ens estimarem fins que sigui escandalós.
Anirem contra llei i natura…
Enredarem els nostres llavis
i olorarem les cançons d’Eros.
Ens mirarem als ulls i trobarem la veritat,
i en aquell precís moment sabrem
que som dos homes perduts d’amor.
Miraré més enllà del blau del cel
per trobar-me, entre la pols de les estrelles,
un bocí de felicitat.
Portaré l’esperança penjada d’un fil d’oblit
i somiaré,
i riuré,
i viuré…
