Marró fosc sobre groc.

Les fulles són fetes de records i pluja.

el vent no portarà bons records

i les flors moriran… lentament.

Parla’m en aquest silenci (fred),

toca’m i digues que les flors encara viuen.

(encara que no en quedi cap)

Va pujar ràpid pel camí, quasi corrents. Quan ja era a dalt va poder veure Barcelona, va veure el mar. Feia tan de temps que no el veia! Estava eufòrica, volia cridar, ballar, cantar, moure’s… es sentia com una deessa observant la humanitat des de dalt, es sentia poderosa, segura i gran… molt gran… Poc a poc va anar mirant els racons de Barcelona, terrats amb flors, antenes i potser alguna persona, torres i més cap al final edificis ben alts. El vent corria, lleuger i el sol li escalfava la pell de la cara. Tenia els ulls tancats. de sobte tot li va semblar petit, sense importància. Va sentir com si tot girés per ella…

Es va mirar els talls del canell i va somriure… va somriure com no ho havia fet mai abans.

Intento trobar el perquè, penso i potser penso massa. i dono voltes ho aparco i ho trec quan més mal fa, i em castigo i em fa mal…  ploro i m’ho empasso entre llàgrimes.  Tot neda dins meu, no oblido, m’obsessiono i em castigo i em fa mal… em moc entre silencis i un “estic bé” poc convincent, em jutjo i anticipo la reacció dels demés, m’avergonyeixo i no m’agrado i em castigo i em fa mal…

 

 

Sóc irracional, totalment irracional…

Et buscaré el nom entre el blat amarg.

(llibertat insignificant)

Eros resta mort, les nimfes culpables

fugen i Venus plora flors vermelles…

CORRE!  Avanç que mori el plaer.

 

 

Ens podrem salvar del vent?

Si pogués entrar dins teu

tan sols un petit segon

i rebuscar entre miralls i tulipes daurades.

Si pogués per un instant

fer-te el més feliç del món

poder veure’t un somriure als llavis

o una llàgrima de tan i tan riure

 

si pogués…

Buscaré al cel un riu molt dolç

de llàgrimes blanques…

La lluna em clavarà espigues de metall,

sagnaré perfum de roses.

Fa potser massa calor, i ja és el 6é dia que els meus pares van marxar a Praga a celebrar unes merescudes vacances i jo a iniciar el meu projecte d’aconseguir sobreviure 10 dies sol a Barcelona. I és curiós perque viure sol et treu molt més temps lliure que no pas viure acompanyat, és totalment paradoxal però també totalment lògic. Tot el que embrutes ho has de netejar, tot i que el que embrutes és menys si a casa les feines es reparteixen entre 3 són més fàcils de fer però siguem sincers els pares acaben fent més feina del que toca. Per tant t’has d’enfrontar dia rere dia a fregar, cuinar, anar al súper, posar rentadores i rentaplats. Però la independència, encara que aquesta només duri 10 dies, olora bé, més que bé. Llevar-te al ritme de Mamma mia! poder dutxar-te amb tranquil·litat i pensar que faràs avui per esmorzar, baixar a comprar el pa (i fa bon dia!) i acabar comprant els croissants que al sortir de casa t’havies “rejurat” que no compraries. Esmorzar amb més Mamma Mia i recollir una mica, Poder anar als teus horaris, sortir i conèixer Barcelona, etc.

Aquests 10 dies són un bon experiment, per saber fins on arriben les meves responsabilitats davant la possibilitat de viure sol. Fa una estona que he sortit al balcó, a les noticies han dit que avui hi ha pluja d’estels ( i un desig de tan en tan va bé a tothom) però clar la maleïda llum de la ciutat no deixa veure absolutament res però m’ha servit per adonar-me d’una cosa, tots els meus veïns del carrer i de més enllà tenen balcó (la majoria) i quasi mai veig ningú al balcó ja sigui per respirar una mica l’aire o tenir un moment de pau, els barcelonins no utilitzem el balcó molt poc, curiós… m’he estat mirant una estona la gent que passava, poca degut a l’hora però m’agrada observar la gent i m’hi he quedat una bona estona, fins que el meu estómac m’ha recordat que s’havia de preparar el sopar. Avui per sopar m’he transportat directament al Japó i m’he preparat Sushi, una delícia una mica esnob però una delícia.  Ostres! Demà toca anar a agafar provisions al súper i venen a dormir dos amigues, al conegut “gelat i pel·lícula”.

 

Bona nit!

La lluna es desfarà, poc a poc, en una delicadesa humida.

(com dolça mel d’oblit)

Cercarem errants els lliris ben blancs

i olorarem la tarongina.

Sortirem amb espigues de lli

ben alçades, quasi a tocar de cel…

Sentirem un vent fugisser

que ens devora les entranyes.

Ens tocarem amb la mirada.

Potser llavors no caldrà dir res més…

‘Hypocrite lecteur,  mon semblable,  mon frère!’

Charles Baudelaire

 

El crepuscle de quitrà ens pinta, metàlics, els ulls

pols, i un xic de sòl.

S’emborratxarà la lluna de vi amarg

i ballarem, extasiats , en un orgasme 

de llibertat censurada.

Cridarem sense fer soroll i trencarem,

poc a poc, les últimes gotes d’esperança.

(Hipòcrita!)

T’estimaré a contrallum

amb un rumb mort a cada mà

i gessamins al mig del cor.

Guardaré en un racó la lluna…