Mares lorquianos encerrados en un desván
donde naranjas navegan a la deriva
lágrimas secas caen una a una,
sentenciando lo que nunca tendrá lugar
momentos de ausencias i amores prohibidos
que se esconden en callejones para besarse en un espejo
roto en mil pedazos.
Mares lorquianos que anhelando besar naranjas
caen una y otra vez ciegos de amor.
efímeras notas recuerdan una vieja canción
que, en sueños, dos chicos bailan
prohibidamente agarrados
en sus delicadas cinturas.
Mares lorquianos que gritan y luchan y lloran
y al final mueren, y es que quizás se puede romper un corazón
que ha dejado de latir…
Esborrany que s’ha de perfeccionar moltíssim, però valia la pena publicar-lo (crec)
i com bé deia Mary Poppins: Supercalifragilisticoespialidoso, es una palabra con poder maravilloso…
M’agrada molt el poema, des de que vam començar a estudiar a Lorca vaig saber que t’agradaria (o que ja t’agradava).
Està fet per tu i, el més important, treu el bon poeta que portes dins.
Espero que no l’hagis escrit perquè estàs passant un mal moment i si és així, ja saps qui és un bon confessionari i una perfecta animadora, no?
un petó
Pd: kierres¿…
Per: Anna el Maig 19, 2008
a les 19:46
Lorca…
La meva vessant acadèmica científica no em permet fer classes tant imponents de literatura castellana, una pena.
Malgrat tot, exaltar la gran figura d’aquest artista desenganyat de la modernitat absurda, enamorat de la vida, inspirat en les històries del carrer proper, geni.
Qui pot llegir Poeta en Nueva York i no sentir en l’estómac com es retorça la viscositat repugnant de la falsedat actual? I llavors vols sortir corrents d’allà on siguis i refugiar-te en la naturalesa més salvatge, que entén el que sents i el que vols, que no jutja per la forma, sinó per la teva empenta!
Amb el seu assessinat mor un home, i el futur d’aquest, un futur -si més no literari- que ens hagués regalat les notes d’una simfònia plena, humil, agradable i enamoradissa pels aspirants a la creació.
A seguir lluitant per arrencar dels cors i les ments de la gent -m’incloc- la inherent actitud esquizofrènica i televisiva buida del contingut real que ens omple i que ens fa persones.
De segur que ens hi pots ajudar, des de la teva prespectiva única i amb aquest art en escriure poesia!
Gràcies pel regalet poètic!
lakk.
Per: lakk el Maig 21, 2008
a les 17:41