“Hi havia una vegada” començava sempre i parlava de princeses sense sabata, de balls de setí i cristall i de llàgrimes màgiques. El temps es desfeia com el sucre dins del té i el sol ens observava des del cel. La Margot m’explicava un conte rere l’altre i jo ullprès d’aquella màgia només em volia convertir en un príncep valent o un drac que tragués foc pels queixals. Quasi sempre a la mateixa hora, la Margot, preparava el té en una d’aquelles tasses que ella deia que els hi havia regalat un rei de França i que eren fetes d’or blanc i somriures de princesa, jo s’havia que era mentida però m’era igual. Posava una tovalla a la taula, les tasses i la lletera al centre i unes quantes roses banques del jardí en un gerro de cristall, llavors ens asseiem i començava el que tan esperava durant tot el dia. Explicava aventures de països llunyans i de prínceps encantats, de valls fosques i pobles de les muntanyes, fins i tot alguna vegada havia sortit una reina malvada i gèlida com la neu. A mig conte sempre treia el pastís de pomes dolces que havia fet al matí i sempre em donava el tros més gran i més dolç de tot el pastís. A mi m’agradaven els contes d’amor, pensava que jo també algun dia, podria trobar la princesa que no tenia sabata o despertar-la amb un petó si estava dormida, i somiava i somiava i el temps passava entre contes màgics i móns inventats. Amb el temps la Margot es va anar fent vella i jo més gran, però la nostra petita hora del té s’havia convertit en una tradició. Ella era més vella jo més gran, les tasses més antigues però a mi em saltava el cor d’alegria cada cop que ella deia “i van viure feliços per sempre més”.
