Mires enfora i no trobes res… res més que un gris apagat i uns ulls d’asfalt freds… gèlids…
Ànimes perdudes, sense rumb en un caos que sembla una pel·lícula on ningú pronuncia “Talleu!”.
L’aire s’emporta els odis i crit, paraules no escrites que fugen… covards!
Tisores que retallen i sexe fastigós i brut que es disfressa de (neo)bohèmia.
Sembla com si les il·lusions s’hagin de desfer a cada gota de pluja, com si la ciutat quedés mullada d’humor àcid, dolent i passat de moda…
