Els silencis de nit callen per orgull.

(l’àmfora guarda vins amargs)

Sóc capaç d’estimar-te a contrallum,

però els silencis no dormen,

ni al dia més clar, ni a la nit més negre…

Ell vol dir-li amb veu clara i ferma

vol pintar-lo en forts colors

i exclamar d’èxtasi el seu nom.

Nix el servarà en la foscor de la lluna.

El mar poc a poc engolirà el pensament.

 

(es perd entre pàgines esgrogueïdes…)

Roques d’aigua fina

on si reflecteix la lluna.

(Nereides cantaran als amors prohibits)

El crepuscle de llorer pintarà

el mar de verd.

Nereu farà remoure el mar

per que les ones barregin verd i violeta.

Ben enllà, blau endins, els déus ens cantaran melodies

de nèctar i ambrosia.

(Amb delicadesa de ceràmica, la lluna…)

Les ones ens portaran records de l’Olimp,

dolços, petits i fugissers.

Sols el remor de les onades

Eros ens tocarà amb espigues daurades.

Sols tu i jo i el remor de les onades

Pijama tacat d’esquitxos d’innocència.

Apol·lo crida, s’arrapa, canta dolces melodies.

Delfos ens anuncia, ben baixet, arran d’orella

un cel de lli, lli blanc, blanc immaculat.

El mar ens pinta dolces pinzellades d’èxtasi

sota la sorra, la lluna…

(toca’m, besa’m àngel rebel)

 

Reflexionem? Sisplau…

(hereus d’aquells homes

que es van decidir estimar)

 

 

Canviarem la corbata

pel vermell del pintallavis.

Ballarem amb els tabús

i cremarem la intolerància,

aixecant, per fi, en un crit

els colors de la bandera.

Agafo llapis i paper

escric sense rumb.

Amb dolces paraules

escric…

Agafà la punta del ganivet i es va obrir el braç.

Poc a poc… amb molta ràbia,

veient com de les venes no en sortia res més que silenci.

Es va mirar al mirall amb fàstic. Mentre es passava una mà pels cabells la llàgrima va caure desafiant en el marbre…

 

quin fàstic…