Hampshire 1813:
La cuina de la casa principal, sempre estava neta i ordenada. Cada cosa estava al lloc on exactament havia de ser, els pots de confitura estaven a 5 centímetres l’un de l’altre, eren lògicament de porcellana francesa i amb gravats florals que anaven del color pruna a l’aiguamarina. La coberteria de plata, estava sempre lluent i classificada adequadament per plats i tipus de cobert. El marbre rosat sempre estava ben net i curiosament desprenia una olor molt dolça, com de canyella i pastís de poma. Els mobles de la cuina eren de fusta molt clara, d’un color crema molt fi, molt elegants, amb gravats a les portes i una sanefa floral que anava d’esquerra a dreta, molt petita. Mrs. Everglot tenia l’estranya mania de voler cada matí un ram d’espígol al mig de la taula de roure, deia que la olor li alegrava el dia, així que cada matí la senyora Pierce, la majordoma, anava a fer un curt passeig pel camí que portava al poble. A la cuina no hi faltava mai ni una espècia, des de el cardamom o el pebre fins un exòtic curri importat directament de les indies i quan s’obria l’armari que les guardava, l’olor arribava fins al jardí on es confonia amb el perfum de les roses blanques de la Senyora.
Els grans finestrals que donaven al jardí posterior de la casa, deixaven entrar molta llum a la cuina. Si entraves ben d’ora, al matí podies veure una llum daurada però en canvi cap al tard la cuina es tenyia de colors vermellosos i els dies de pluja tot era una miqueta més gris. A la senyora li encantava tenir les finestres obertes a l’estiu, hi entrava olor d’herba i violetes.
A l’hivern la senyora Pierce tenia el costum de fer postres quasi cada dia, pastissos de fruita, brioixos, magdalenes de tot tipus i fins i tot algun púding d’hivern, així doncs la cuina per les dates nadalenques feia olor de felicitat, doncs la felicitat feia olor de vainilla, pomes dolces i pa de pessic calent.
L’entrada era el centre de la casa, des d’on es distribuïa la resta de les estances de la casa, a la dreta hi havia el saló, a l’esquerra la biblioteca, més cap el fons l’escala de marbre q pujava sinuosament cap al pis de dalt i al fons de tot la porta que donava a la cuina i a les estances del servei. La casa estava decorada amb una elegància exquisida i res, absolutament res estava fora de lloc.
Mrs. Everglot cada matí feia el mateix ritual, es rentava el cos amb sabó de gerds i es perfumava els canells amb un perfum molt dolç que Mr. Everglot li havia portat de París anys enrere. Se’n posava només una gota a cada canell i una entre pit i pit mentre deia: ‘ Estimada senyora Pierce les coses bones s’han de fer durar, com la vida!’ llavors es posava bé el tocat es mirava al mirall amb certa vanitat i feia un mig somriure de satisfacció. La senyora Pierce sempre havia pensat que aquest somriure era pels records d’antics sentiments. Per altre banda Mr. Everglot s’aixecava quasi de matinada i escopeta en mà se’n anava a caçar. Cada matí portava un conill marcat amb el segell de la botiga del poble i m’entres esmorzava, no parava de relatar una per una les desventures que li havia causat el conill.
I així passaven els dies, entre conills i perfums dolços. Les hores a casa els Everglot passaven amb delicadesa i a la casa es respirava tranquil·litat i un aroma, ranci, de bells temps passats.
Les habitacions dels fills ja eren totes buides. La filla gran ja s’havia casat, feia temps, amb Lord Catwind (el governador de la regió) i els dos fills havien marxat a estudiar les seves respectives carreres. La casa semblava una mica menys alegre des de que no hi havia nens que hi corrien, ni taques a les cortines del saló i sobretot les rialles… La senyora Pierce li agradava molt sentir les rialles dels nens, deia que eren les veles que feien navegar la casa amb felicitat.
La mansió dels Everlgot, era possiblement la casa més elegant de la regió i sempre estava impecablement ordenada, però la mansió havia viscut temps millors. Quan els senyors eren joves, s’organitzaven festes esplèndides, i la casa estava sempre plena de convidats i amics. Més tard, quan ja van néixer els fills la casa es va tornar molt càlida i sempre feia olor de berenar i de rialles d’infant. Finalment la casa s’havia quedat plena de records, uns records que Mrs. Everglot, cada matí mirant-se al mirall assaboria com qui assaboreix un vi molt vell i molt bo.
Retalls d'ànima 